La crisis de la creatividad

Por Mireia Alonso García

No es casualidad que el informe del Estado de los Medios de Comunicación de noticias del Proyecto para la excelencia en el periodismo del PEW Research Center presente el panorama general del 2009 hablando de la publicidad. Y es que no podemos olvidar que la crisis de la industria de la prensa va estrechamente ligada con su principal sustento económico: la publicidad.

El periodismo de excelencia requiere medios para desarrollar una calidad de contenidos propia de la la profesión, principio en el cual se basa este informe. Pero la perspectiva actual no es alentadora: los ingresos por publicidad en los periódicos cayeron un 23% en los últimos dos años. La repercusión de estas pérdidas son inmediatas: uno de cada cinco periodistas que trabajaba en un periódico en el 2001 ya no estaba a final del 2008. Pero no solo los periodistas sufren directamente los recortes: el medio que se desprende de ellos ve menguada su capacidad para elaborar información de calidad, si cuenta con menos profesionales y el mismo flujo de noticias – su credibilidad puede verse afectada; y los lectores, quienes son el fin más importante de ese periódico, también pueden verse perjudicados por el descenso de la calidad de las informaciones.

Tan sólo fijándonos en las pérdidas publicitarias de los medios tradicionales podemos vislumbrar que el modelo tradicional mediático está próximo a su fin, sino agotado ya. La migración de la industria publicitaria a internet ha sido proporcional al incremento del flujo de internautas. La publicidad busca masas; las masas navegan por la red. Ahí está el negocio – un negocio cuyos intereses económicos enturbian el ideal clásico de periodismo, pero que inmersos en un sistema capitalista como estamos, resulta irreprochable.

Una vez nos trasladamos al escenario de internet, se nos plantean dos cuestiones. La primera: ¿Cómo se adapta la industria de la publicidad a un escenario tan poco cuantificable y controlable, y con un escaparate tan diferente? Y la segunda, irremediablemente derivada de la primera: ¿Qué pueden hace los medios tradicionales que intentan remontar con sus versiones virtuales para encontrar un modelo sostenible – teniendo en cuenta la publicidad y otros factores?

El informe de las TIC de Red.es nos planteaba el escenario de mayor auge de la publicidad en internet, previo al inicio de la crisis financiera, pero no a la crisis de la propia industria publicitaria, que ha existía: “el mercado de la publicidad a través de Internet alcanzó los 610 millones de euros, con un importante incremento del 26,5% respecto a 2007. En un entorno como el publicitario, que experimentó una caída del 11,1% en 2008 se aprecia de forma clara la apuesta de los anunciantes por la utilización de Internet como soporte publicitario.” Actualmente, esta tendencia a concentrar esfuerzos en la publicidad en internet está paralizándose, como apunta el informe del PEW del 2009: “los ingresos por publicidad en línea para sitios web de noticias actualmente parecen estar llegando a un cero crecimiento. (…) Inclusive los anuncios en línea—la otrora gran esperanza—cayeron en un 0.4% en el 2008 y ascendieron a menos del los ingresos por anuncios”. Se las prometían muy felices, pero el modelo de negocio de la publicidad está todavía lejos de encontrar un modo de explotación eficaz y duradero.

La industria publicitaria se ha encontrado un problema que probablemente sea una de las principales causas de que ahora se encuentre en un callejón sin salida: como controlar la audiencia. El baremo por antonomasia de la publicidad para orientarse a la hora de buscar los espacios más convenientes se ha esfumado. Desde hace algunos años, algunos estudios de medios, como el EGM (Estudio General de Medios) han incluido en su lista de medios a los digitales. Según el informe del primer trimestre de 2010, la penetración de publicidad en prensa ha caído un 3,1% en los últimos dos años, mientras que se ha incrementado en un 5,1% en Internet. El curioso como, de los cinco sitios más visitados de Internet según este estudio, aparecen tres ediciones digitales de medios tradicionales escritos: Marca (1), El País (2) y As (5). Pero no nos confundamos. El EGM lo dice bien claro: ranking de los sitios más visitados controlados por el EGM. Este apunte deja fuera un grandísimo abanico de medios. Por lo tanto, los datos son demasiado sesgados como para elaborar una estrategia publicitaria con base solida.

El gran problema que tiene la publicidad en internet es sabes a quién se dirige. El target es vastísimo y difícilmente encasillable. “Se trata de audiencias volátiles sin permeabilidad para recibir publicidad en forma agresiva”, apunta el informe. Sin embargo, la publicidad tiene un objetivo que se ha reproducido en la web: el líder de opinión. Las redes sociales en internet han replicado esa figura, que tiene quizá más poder que su homónimo tradicional debido a la facilidad de establecer lazos débiles con muchísimos individuos y con un alcance planetario. “Todo el poder queda en manos de los grandes conectores o hubs, nodos con un extenso número de enlaces. Líderes de opinión, carismáticos y grandes divulgadores, crean tendencias y modas, imponen nuevas fórmulas sociales y extienden ideas. Ellos son el oscuro objeto de deseo de la publicidad y el marketing”, propone el informe.

Las perspectivas de futuro están abiertas. Algunos miran con recelo el futuro de la publicidad en los medios, sin tener en cuenta que la crisis puede dar paso a nuevos nichos de mercado que reinventen los esquemas actuales. Los publicistas, tan a menudo llamado creativos, tendrán que hacer justicia a su apelativo.

Periodisme ciutadà a la xarxa

Per Estefania Ruiz

A dia d’avui ningú no és capaç de qüestionar les infinites possibilitats i l’enorme potencial que té Internet. Internet ha canviat rutines, hàbits de consum. Aquests canvis no només afecten al ciutadà sinó que els mitjans de comunicació tradicional són també part del fenomen. En aquest sentit, m’agradaria parlar de la relació que s’estableix entre cadenes de televisió, ciutadans i Youtube.

A finals dels 2009, Youtube va obrir un canal de periodisme ciutadà anomenat YouTube Direct. A través d’aquest, les emissores de televisió o els editors de productes audiovisuals podien obtenir el vídeo de qualsevol periodista ciutadà. Sens dubte, aquesta nova eina afavoreix tan als ciutadans com a les cadenes de televisió. Els primers, passen de ser subjectes passius per convertir-se en subjectes actius i contribuir amb els seus vídeos a la realització de noticies. Gràcies al que coneixem com a citizen journalist hem pogut posar imatge a milers de noticies dels informatius.

D’altra banda, els canals de televisió es beneficien de la feina dels periodistes ciutadans. Persones que estan en el moment dels fets en el moment oportú i que cobreixen una noticia que per la seva immediatesa no poden cobrir els periodistes de les emissores de televisió. Potser els exemples més clars són tots aquells que tracten de desastres naturals com, per exemple, les inundacions dels mesos passats.

Però no només les cadenes de televisió treuen profit de YouTube Direct. A la llista d’emissores televisives que l’usen com, entre d’altres, abc NEWS, News whdh o Aljazeera s’afegeixen també capçaleres de diaris com ara The Washington Post, Tribune o The Huffington Post.

Youtube Direct és una manera més de potenciar i popularitzar el periodisme ciutadà a través de les noves tecnologies. Existeixen però d’altres igualment eficaces. Per posar un exemple, El País compta amb la secció Yo, periodista en la que qualsevol persona pot enviar la seva noticia a través del mòbil o Internet. La noticia, posteriorment, serà penjada a la web. Amb aquesta aportació ciutadana, els mitjans aconsegueixen ampliar la seva agenda.

El futur, en termes comunicatius i informatius, passa per fusionar tecnologia, periodisme ciutadà i periodisme tradicional.

“I ara, què?”

Per Sergio Morales

Corren temps difícils per als periodistes novells. El sector no es troba en el seu millor moment i els grans grups mediàtics s’estan debilitant (en aquest sentit, recomano efusivament llegir el reportatge “Els diaris s’aprimen“, de Damià Sànchez Bonmatí, on vaig tenir el privilegi de  col·laborar). El panorama no és esperonador, però sempre queden escletxes on els nous professionals de la comunicació podran dipositar els coneixements que, se suposa, han adquirit durant la carrera.

Si posem la ràdio ens trobarem un paisatge relativament desolador (i dic la ràdio per posar un exemple ben gràfic). Trobarem que els programes informatius han estat envaïts per uns éssers anomenats tertulians. Aquestes criatures s’encarreguen d’opinar de tot i, a més, de fer que la seva opinió es converteixi quasi en informació. M’explico. Imaginem un bar. I el cambrer, parlant amb un client sobre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, diu: “Doncs la Rahola creu que…”.

Es veu clar, oi? La Rahola fa de la seva opinió informació! És cert que ha costat molts calés portar-la a l’estudi… però quan li ha costat a ella fer-se una opinió? 1€ si llegeix el diari en paper; 0€ si ho fa per Internet. Vaja, potser la opinió no és tan cara com sembla.

“Fer informació és molt car, per això la opinió s’està menjant el terreny dels periodistes”. Ho va dir Francesc Xavier Mas de Xaxàs, periodista de La Vanguardia i impulsor de Wikidiario. Aquesta darrera plataforma, Wikidiario, és un dels punts on vull arribar. Abans, però, he d’aplanar més el terreny.

El Blog Bang (Castells, La era de la informació) va suposar una revolució en les autopistes de la comunicació. Els periodistes van perdre el monopoli de la paraula pública i tothom va tenir la possibilitat de tenir mitjans per fer-se sentir. Els periodistes es van alarmar: “I si ens treuen la feina?”. Afortunadament, un periodista i un blogger no són la mateixa persona. Bé, un periodista pot ser blogger, però un blogger no pot ser periodista. En aquest sentit, el periodista ha de fer gala de totes les seves qualitats, de marcar la diferència, de distanciar-se del blogger que opina sobre cinema, esports o que pensa que els polítics conspiren i conspiren.

El tret diferencial

I com pot fer això el periodista? El periodista es troba en una realitat on la opinió s’està menjant la informació. On queda la informació? Hi ha informació de qualitat? I tant, que n’hi ha, però no tanta com n’hauria d’haver. El periodista ha de fer de la informació (i reitero tant aquest mot perquè és la clau del que vull explicar) la seva raó de ser. El periodista que es vol buscar la vida via Internet no li toca dir que la última pel·lícula d’Amenabar és més que dolenta; li toca buscar informació sobre la pel·lícula, li toca buscar algú que digui “Àgora és una merda”, li toca donar primícies i li toca dir noves dades abans que ningú. Aquí està el tret diferencial.

El periodista (perdó, el nou periodista) ha de ser referència dels seus pares. És a dir, el nou periodista ha de ser expert en, per exemple, polítiques medioambientals del Vallès Occidental. Quan sigui expert, quan tingui un nom, quan els comentaris al seu blog es comptin per vintenes, quan el ciutadà de carrer trobi el seu blog a google quan cerqui informació sobre la pujada dels impostos, llavors haurà assolit l’objectiu. I serà llavors quan ja sigui una referència, quan el seu blog es converteixi en una font d’informació tan vàlida com una agència de notícies. I serà llavors quan els grans mitjans, els pares, s’adonin que el fill els ha tret un pam d’alçada i que també poden aprendre d’ell.

“Sí, molt bé, però així no em puc guanyar la vida”. El periodisme és una feina de vocació. Qui només pensi en els diners, que estudiï una enginyeria. Sigui com sigui, els periodistes no som de pedra, necessitem algun tipus d’incentiu per poder continuar endavant. I quin millor incentiu que un sou… Aconseguir-lo, com a freelance/blogger, és ben difícil, però no impossible. Tenint en compte els punts que he destacat anteriorment, si un blog aconsegueix cert èxit, vol dir que aconsegueix visites i, si aconsegueix visites, els anunciants estaran pendents de fer-te alguna oferta. Sigui com sigui, els anunciants no apareixen el primer dia que s’obre un blog; si arriben, triguen més del que es voldria. Però si la feina es fa ben feta, apareixen.

Un exemple esperonador

Començar és difícil, però s’ha de fer. Comentava abans l’exemple de Wikidiario. Es tracta d’un projecte conjunt entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universidad Nacional Autónoma de México, potenciat pel periodista Francesc Xavier Mas de Xaxàs, on els estudiants de comunicació pengen reportatges lliures de pressions mediàtiques. De totes formes, l’espai està obert a tots els periodistes que hi vulguin participar. A diferència dels fòrums i blogs, Wikidiario compta amb un filtre de qualitat: no pot entrar qualsevol cosa, ha de tenir un mínim de rigor.

Sense cap mena de dubte, Wikidiario esdevé un oasi mediàtic, lliure de prejudicis i que pot acollir la informació que els grans mitjans no s’atreveixen a publicar, així com primícies que no apareixerien en altres. Considero aquest espai un ideal del que haurien d’esdevenir els blogs informatius, un espai amb informació inèdita i que, algun dia, pugui ser una referència tant per al públic com per als grans mitjans. Temps al temps.

Les xarxes socials reformulen el periodisme

Per Clara Fuster

Si bé algun dels meus companys ha remarcat la importància de les xarxes socials en la societat, a mi m’agradaria destacar la influència que estan tenint aquestes en el món del periodisme. I m’agradaria fer-ho a través d’un cas real, d’un cas pràctic. M’explico.

Fa uns dies el diari ABC publicava en la versió en paper i l’edició digital una notícia que parlava sobre un altre cas en què FECSA-ENDESA cobrava als seus usuaris quantitats desorbitades pel llum. En aquesta ocasió, una jubilada havia de pagar unes factures que arribaven a gairebé un milió d’euros. Però el més curiós d’aquesta notícia és que prové de la famosa frase “què et passa pel cap?” (o del what are you doing?) del facebook.

Per poc trascendetal que pugui semblar aparentment la notícia, el cas és que va arribar a ser una de les 10 més vistes d’Espanya de totes les notícies publicades en l’edició digital durant aquella setmana i, a més, també va inaugurar la secció de Catalunya del diari, en la seva versió en paper.

Però aquest només és un exemple de l’enorme impacte que estan tenint dia a dia les xarxes socials sobre la nostra professió. Les xarxes socials serveixen per trobar fonts, explorar tendències, investigar idees i històries. D’aquesta manera, es podria dir que d’entre les avantatges, les xarxes socials, augmenten la cobertura dels mitjans. Recentment, El País publicava un article en el que la social media editor del The New York Times, Jennifer Preston, afirmava que tenir 600.000 seguidors al facebook, aporta una valor afegit a la redacció. De fet, comentava que era curiós el fet que quan un periodista havia d’escriure sobre un tema i demanava ajuda a l’audiència per mitjà d’una xarxa social, en menys d’una hora tenia 300 correus electrònics amb nom i cognoms. D’altra banda, Peter Horrocks, director de la divisió Global News de la cadena britànica BBC, explicava amb optimisme les avantatges que les xartxes socials proporcionen als periodistes. “No es tracta d’un caprici, ni d’una moda; és una necessitat, una exigència, una urgència”, destacava. Horrocks, afirmava que cada dia demana als seus treballadors que siguin més entusiastes en el fet d’utilitzar més aquestes plataformes.

Que els mitjans de comunicació han d’estar presents en el món de les xarxes socials, és evident. Són el futur i per això, cal que s’adaptin ràpid als canvis.

Però evidentment, les xarxes socials no són com l’ibuprofeno que tot ho cura. Tenen alguns aspectes que necessiten millorar per aconseguir revolucionar del tot a la societat: la privacitat o la credibilitat. Tot periodista ha de tenir molt clar que qualsevol tipus d’informació, fins i tot la que prové de les xarxes socials, s’ha d’agafar primer amb pinces fins que no hagi estat contrastada i verficada amb altres fonts abans de ser publicada. Precisament, aquesta és la seva feina! El periodista, per definició, ha de corroborar la font.

Un altre element negatiu és la possible pèrdua de qualitat en els continguts, a causa d’aquest augment de cobertura. Tot i així, em preocupa la fascinació per la facilitat que pot crear a l’hora de treballar, perquè els periodistes poden caure en una trampa. El reporter pot augmentar la seva cobertura, però no ha de sacrificar la profunditat. Aquesta il·lusió d’omnipresència pot fer pensar que les avantatges tecnològiques poden solventar les carències del seu ofici. I no ha de ser així. El periodista , quan utilitzi una xarxa social, ha de ser resposanble i ha de comprometre’s a intentar aconseguir l’exel·lència a l’hora de fer la seva feina.

Com a conseqüència, cal tenir molt clar que, les xarxes socials es presenten com un nou model de comunicació i informació; que són un gran aparell de comunicació massiva que trascendeix fronteres i que, a més, són efectives. I és per aquest raó per la qual poden arribar a ser una molt bona eina, sempre i quan aconseguim fer-ne un bon ús.

La web 2.0 conoce nuestros gustos televisivos

Per Ester Díez Sánchez

En la sociedad en la que vivimos nos rodean las pantallas y las ventanas audiovisuales. Estas pantallas han ido multiplicándose y evolucionando con el paso de los años. Cuando aparecieron los teléfonos inalámbricos que nos permitían hablar por teléfono sin necesidad de estar conectado a un cable, nos parecían una maravilla. Sin embargo eso está desfasado y ahora con un aparato más pequeño que nuestra mano podemos, ya no tan sólo hablar por teléfono por la calle, también mantener varias conversaciones (instantáneas) a la vez vía chat, escuchar música e incluso ver la televisión: todo desde un mismo aparato.

Y es que el desarrollo de las telecomunicaciones y la digitalización dominan nuestras vidas. En los últimos años se ha creado una gran dependencia de las nuevas tecnologías, y ello ha permitido el desarrollo de nuevas maneras de utilizarlas. El usuario ya no es un sujeto pasivo, que se pone delante del televisor y simplemente cambia de canal, ahora es un sujeto activo, se ha convertido en un consumidor que demanda, gracias también a la capacidad de bidireccionalidad de los soportes.

Uno de los debates actuales es la exitosa implantación de la Televisión Digital Terrestre en el territorio español. Nuestro país se ha adelantado dos años al apagón analógico (en 2012 para toda Europa), eso no significa que sea positivo. La TDT tiene muchos puntos buenos, como la mejora de la imagen y el sonido, la ampliación de la oferta… pero también otro puntos que suscitan el debate, el principal: la famosa interactividad. Este concepto permitirá un cambio de relación entre la televisión y el telespectador, como ya se ha dicho antes, una comunicación bidireccional, de manera que se podrá influir en los contenidos que se emitan, a través de servicios de comercio electrónico, multimedia… El verbo usado (podrá) está en futuro, porqué para que sea efectivo al cien por cien hará falta tiempo y mayor inversión en nuevos aparatos decodificadores.  Pese a ello, la interactividad es un término que en Internet domina por encima de todo, gracias a la evolución de la web 1.0 a la 2.0.

Con la instalación de la TDT y junto otro medio indispensable en nuestros días, Internet , se desarrolló una aplicación web 2.0 que recomienda programas de televisión. El hecho de influir en los contenidos significa adaptarlos a nuestros gustos particulares, tener una mayor oferta y opinar / escoger lo que más nos convenga (The long tail). La web 2.0 ya ofrece servicios como la interoperatividad, redes sociales (facebook, twitter), youtube… donde interactuar es esencial. En la televisión podía ser más complicado, un grupo de investigadores de la Universidad de Vigo desarrollaron el pasado año una aplicación web 2.0 que filtraba los programas de cientos de canales de televisión y te recomendaba personalmente aquellos que más te podían interesar, según los gustos, horarios y recomendaciones de los usuarios. (queveo.tv)

La muerte del zapping

Además de la TDT, las plataformas digitales y la televisión por cable han continuado creciendo y con ello los canales, haciendo imposible que el espectador pueda controlar todo lo que se emite o lo que pueda interesarle. Gracias a la aplicación web 2.0, el zapping pasará a la historia. Queveo.tv, por ejemplo se inició como una aplicación online que ofrecía a cada usuario una selección de programas, gracias a la recogida de datos que predecían y recomendaban contenidos a los telespectadores según sus intereses. Esto puede recordar a otras webs o programas, como es Spotify o Lastfm, donde se puede escuchar música online y se van almacenando los gustos de cada uno.

Queveo.tv se originó como en una red social para la televisión, potenciando una de las principales características de la web 2.0, la interacción entre participantes (feedback), beneficiando a la plataforma. Se podría decir que esta aplicación se inició como una especie de blog, donde se podían crear grupos (como en facebook), comentar series… Pese a ello, la buena idea original se quedó en nada, ya que la web no se continuó actualizando. El proyecto podría haber sido exitoso porqué la iniciativa se construyó con el fin de hacer una televisión a la carta a través de internet, sin necesidad de acceder a cada una de las webs de las cadenas de televisión en busca de la serie o programa deseado.

En los últimos años, las webs de las cadenas de televisión estatales han incluido más servicios para los usuarios. Ampliación de noticias, con links que nos llevan a aumentar la información; blogs de series en las cuales puedes dialogar con los protagonistas; ver programas al completo, e incluso poder ver la emisión en directo. No todas las webs lo ofrecen, de las principales cadenas son Telecinco, Cuatro y La Sexta las que lo proporcionan, y TV3 es la autonómica que también lo pone a disposición de los usuarios. Además, cada una de las plataformas ya incluye el adjuntarse a facebook o twitter, y tener así actualizaciones constantes y feedback con otros usuarios.

Cuando pensamos en poder ver la televisión por internet, no solo nos tiene que venir a la mente un ordenador. La multiplicación de las ventanas audiovisuales es un hecho, y con ello los terminales. El concepto portable se asocia a teléfonos móviles, PDA’s, cámaras… aparatos que permiten tener en la palma de tu mano acceso a cualquier televisión en directo. Quién sabe si dentro de un par de años con tan solo unas gafas podremos ver las noticias o una película. Internet continuará evolucionando y con ello el contenido audiovisual, obteniendo cada vez más información, y seremos nosotros los encargados de seleccionar lo que más nos interesa. El usuario tiene el poder en un click.

Les TIC i el futur dels diaris

Per Marta López Torres

Que el periodisme està en crisi és una afirmació de la qual no dubta quasi ningú. Però trobar l’origen d’aquesta crisi ja és una tasca, si més no, molt complicada. El meu parer em porta a pensar que aquest origen es troba en la crisi de la premsa, del mitjà escrit, que ha arrossegat la professió en general cap a un context on primen els interessos econòmics per sobre del compromís que se li suposa al periodisme amb la societat. Els professionals dels diaris s’han deixat “corrompre” i això ha portat a que el periodisme s’allunyi cada dia més d’allò que un dia va ser, i s’escolti només els interessos d’aquells que només estan interessats en els negocis.

L’aparició de les noves tecnologies de la informació estan arribant a qüestionar la continuïtat i supervivència dels diaris en un futur no gaire llunyà. Aquesta és la pregunta que es fan molts teòrics i professionals de la informació, si la premsa tradicional acabarà desapareixent de les nostres vides. En un principi podem pensar que no, i ens podem basar en la història, quan els diaris van passar pel mateix amb l’aparició de la ràdio i la televisió i van saber sobreposar-se als nous mitjans. En aquest cas però, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han entrat amb molta força i compten amb molts usuaris que fan que perilli molt més que abans.

La gran amenaça dels diaris tradicionals, pel que fa al tractament de la informació, són les xarxes socials, els blogs i els diaris on line. Les dades són clares: els diaris tradicionals tenen cada any menys tirada (segons les dades que facilita l’OJD) i els seus “contrincants” compten cada vegada amb més adeptes: una de les xarxes socials per excel·lència, com és Facebook, compta amb uns 380 milions d’usuaris, al món hi ha més de 70 milions de blogs (se’n crea 1,4 cada segon), i els diaris on line reben cada cop més visites. Aquestes tres plataformes generen una quantitat d’informació molt gran que competeix directament amb la informació que ofereixen els diaris impresos. És per això que el perill està en que el ciutadà deixi de banda la informació, teòricament contrastada dels diaris per saciar la seva necessitat d’informar-se per mitjà d’unes altres vies.

La crisi de la premsa ha coincidit amb l’aparició de tots aquests mitjans que no han fet sinó aprofundir en el mal del periodisme tradicional.

Els diaris, ¿un mitjà d’opinió?

Segons un informe que va realitzar el diari The Economist, se n’extreu que els diaris només tenen futur si ofereixen informació de qualitat. Considero que és una apreciació ben certa perquè els diaris ja no són el mitjà més ràpid per rebre informació, no són els que primer ens explicaran què ha passat, sinó que en ells el que s’ha de buscar és l’aprofundiment, el detall, el context. Si no se li dóna aquesta dimensió, els diaris aniran perdent poder i es convertiran en un mitjà on només hi haurà opinió, on els ciutadans recorreran per veure què pensa un determinat diari sobre un fet en concret. I aquest no és el motiu pel qual va néixer el diari.

Periodisme 3.0

Els ciutadans han assaltat la informació per mitjà dels blogs o per altres canals per on transmetre informació, i informen fins i tot abans que els mitjans de comunicació donin a conèixer la notícia. Juan Valera, en un article anomenat El fin de la era de la prensa, afirma que el periodisme ciutadà (o periodisme 3.0) està canviant per sempre els diaris. Segons ell, la comunicació es converteix en una conversa, on es produeix un feedback i on sorgeix un nou paradigma: de molts a molts. Aquesta és una realitat que no es pot obviar, però considero que no s’ha de deixar que els diaris canviïn d’una manera radical, que canviï la seva funció amb la societat o que adquireixin una altra dimensió perquè es vegin obligats a fer-ho per les noves tecnologies.

Des del meu punt de vista, considero que els diaris han de fer una revisió dels seus fonaments, analitzar en profunditat cap a on ha de seguir la premsa: si seguir pel camí en el que està (llavors acabarà per desaparèixer) o buscar la recepta que faci tornar a confiar en la premsa.

El gran desafiament pels diaris tradicionals és com captar la nova audiència si, finalment, es realitza un gir en la dinàmica que ha agafat la premsa.  

Segurament la conclusió a la que arriba Project for Excellence in Journalism, mitjançant l’informe The State of news media és el més vàlid: els diaris no s’extingiran però estan molt lluny de ser el que eren. La informació seguirà existint en el diari però ja no serà el referent informatiu.

El dia que Antonio Franco va deixar el càrrec de director de El Periódico de Catalunya va fer una súplica als lectors a favor de la premsa: “Lluitin per la premsa escrita. Exigeixin-li canvis perquè tingui més qualitat, perquè sigui més valenta en defensa de la veritat i perquè resulti més amena. Però, creguin-me, amb tots els seus defectes, la necessitem com a focus qualitatiu d’informació, com a divulgadora de criteris i com a contrapès dels poders”.

 

Els mitjans de comunicació i les web 2.0

Per Estefania Ruiz

Manel Castells explica que “Internet se desarrolla a partir de una arquitectura informática abierta y de libre acceso desde el principio“ i que “los productores de la tecnología de Internet fueron fundamentalmente sus usuarios”. Llavors, sembla comprensible la influència de la xarxa al periodisme, creant l’anomenat periodisme ciutadà. L’impacte de les TIC, particularment Internet, es trasllada, doncs, als mitjans tradicionals com els diaris i la televisió. Aquí tenim un exemple de reestructuració en webs 2.0 dels mitjans de comunicació tradicional.

Televisió 2.0.

El concepte d’hemeroteca s’obre i el canvi és evident. Els exemples més clars són les hemeroteques de RTVE (la més completa) i la de TV3 . El concepte de Televisió a la Carta és la gran aportació al respecte. Informatius, series, documentals, reportatges…tot està disponible a només un click de distància.

Igualment, els blogs ocupen un lloc destacat en aquesta nova idea del mitjà perquè són sinònim de participació. En aquesta televisió 2.0, la idea de la xarxa i de la participació és important. RTVE, La Sexta, Cuatro i els blogs personalitzats dels gurús mediàtics de Telecinco.

A mode d’exemple. Els corresponsals de RTVE tenen blog propi en el què expliquen les seves experiències en el país en què estan destinats. Normalment, aquests blogs no són més que la reproducció ampliada de les notícies i les cròniques que surten per televisió o ràdio però també ofereixen nous continguts. Des de la mateixa cadena pública, els presentadors del telenotícies tenen El tedé que no se ve amb una dinàmica totalment diferent. Maria Casado, David Cantero, Ana Blanco i Pepa Bueno ofereixen als seus seguidors continguts fora dels informatius, parlen de gustos propis, de temes que personalment els interessen; fan reflexions sobre la seva professió, parlen del que no es veu davant les pantalles. Sens dubte, aquest blog és un valor afegit per a TVE ja que mostra a l’audiència quelcom que no es veu a simple vista.

En relació als blogs personalitzats dels gurús mediàtics només dos models de l’enorme ventall de exemples que trobem a Internet. Supervivientes inaugurava la nova edició amb el blog Bajo mi palmera, en què la presentadora del show Eva Gonzalez narraria totes les aventures durant els tres mesos que passaria a Nicaragua. Maria Patiño, estrella indiscutible de la tafaneria i els plats bruts dels famosos, té també el seu blog.

Diaris 2.0.

Com assenyala Juan Varela, els blogs han canviat el periodisme i ara el “temps real i el fluxe social” són la nova frontera. Aquests nous Diaris es caracteritzen per incloure les TIC a l’exercici periodístic.

Els blocs com a making of de les notícies o forma d’avançar els continguts i ampliar la conversació amb els lectors i usuaris. És el cas del New York Times, The Guardian o El País.

Les xarxes socials com Twitter proporcionen una nova finestra a les noticies i s’adapten perfectament a les TIC (mòvils). Un exemple és el Twitter del New York Times. Però la xarxa s’amplia i trobem que el diari ha apostat per twitters de seccions concretes (tecnologia, viatges) i fins i tot per un twitter de recerca de personal. A El Pais han apostat per twitters personalitzats, com els de Jordi Minguell o Gregorio Belinchon, dos destacats redactors de cultura.

Les hemeroteques són també una de les noves virtuts de les TIC. La més destacable és la de la Vanguardia, completa i sense restriccions, però també cal destacar les de ABC, El Mundo (completa, però de pagament), Público o El País.

Periodisme Ciutadà

Dan Gilmor va llençar  el Center for Citizen Media per popularitzar el Periodisme Ciutadà. A l’agregador de blogs Global Voices es poden trobar alguns dels exemples més rellevants de periodisme ciutadà global.

Aquests són només algunes de les recents realitats que podem trobar avui dia a la web. Exemples que demostren com les TIC s’obren pas al món del periodisme creant nous conceptes, adaptant espais, configurant noves eines, canviant el rol del periodista, etc.

Siguem més o menys partidaris d’aquesta revolució, el que no es pot negar és que les TIC han revolucionat les formes de comunicació. Qui imaginava l’any 1993 amb el primer blog ja a la web que pocs anys després apareixia una nova forma de comunicació a partir només de 140 caràcters?

Les possibilitats que ofereixen les TIC són infinites. El futur no passa per la destrucció dels mitjans tradicionals sinó per la integració de tots els recursos disponibles, els vells i els nous. Televisió, ràdio i premsa han de buscar el valor afegit que els hi proporcionen les noves tecnologies per elaborar un producte en continu canvi, actualitzat i en correspondència amb les característiques del món actual.